El dia en que em van dir de musicar poemes de Maria Mercè Marçal vaig dir un si a cegues. I per què? Doncs hi havia sentit a parlar d’ella com a persona socialment vinculada a moltes causes però desconeixia totalment la seva impecable obra. Va ser cap allà a principis de 1999, tot just quan Papa:Noes s’estava gestant, quan la companyia de teatre de Lleida anomenats Inoff Teatre, em van oferir musicar una petita part de la seva obra per tal de rendir-li un homenatge. Es tractava d’atansar l’obra poètica d’una de les més grans escriptores catalanes al gran públic. Com que ella era filla d’Ivars d’Urgell, doncs que menys. Així que em van passar uns poemes concrets que havia de posar música per cantar-los una de les actrius, i així va ser. Ho vaig passar puta perquè la qualitat i el nivell de la poesia quedava molt per damunt de la composició musical. El cas és que una de les peces no es va incloure i vaig decidir quedar-me-la per mi. Era un poema que dedicava a la seva filla Heura precisament a poc de néixer. Ella el va escriure a principis dels vuitanta i forma part em sembla de Sal oberta o La germana, l’estrangera. Per aquest últim com en d’altres va rebre un premi. En els anys jo me’n adono de que també he tingut el premi i la sort de haver-la cantat. La vaig titular A l’Heura i apareix al nostre primer disc Mono (Música Global, 2002). (more…)

No puc creure el que he llegit avui. Gràcies a una weblog (que fariem sense elles) m’he enterat de la mort de Syd Barrett. Tot i que realment no em sorpren, tenint en compte l’edat i estat de salut que tenia, m’he quedat glaçat tot i els 30º que marca el termòmetre avui. No cal que expliqui res de Syd que ja no sapigueu o no s’hagi dit, però el mestre per a molts ens ha deixat i encara que sembli un tòpic, però és així, ens queda la seva música, que tot i tenir una curta discografia, és d’un nivell altissim.

Com escrivia en Roger, “segueix brillant, boig diamant”. Allà on siguis.

El nou disc masteritzat a Music Lan sota el control de Jordi Solé.

fotos Enric Leor